BEM on Line

LA MÀQUINA DEL TEMPS, por Àfrica Rubiés

Anuncios

Algunes paraules de l’autora sobre el relat

“Qualsevol persona que conegui mínimament el gènere de la ciència ficció ha topat més d’una vegada amb el tema (o subgènere, si ens posem a fer classificacions) del viatge en el temps amb l’ajut d’una màquina, tema que va inaugurar el senyor H. G. Wells quan la ciència ficció no estava ni tan sols catalogada com a tal. Des d’aleshores, hem tingut l’oportunitat de llegir multitud de relats i novel.les on els protagonistes viatgen cap al passat o el futur i on, invariablement, es troben amb algun problema: o bé el passat és massa avorrit (sobretot en el període on a la Terra els únics éssers vius de certa entitat eren els trilobits), o bé el futur és abominable. I en la majoria de casos es crea alguna mena de paradoxa temporal que complica la vida dels viatgers.

Amb tant d’estímul intel.lectual, no és gens estrany que el lector acabi desenvolupant pel seu compte la seva pròpia teoria del viatge en el temps. Aquest relat és fruit de les meves cavil.lacions en aquest sentit; curt, senzill i amb personatges esquemàtics, és el meu petit homenatge a aquells autors clàssics de la ciència ficció que en quatre ratlles ens van ajudar a repensar l’Univers sencer, amb majúscules.

Àfrica Rubiés

 

LA MÀQUINA DEL TEMPS

Àfrica Rubiés Mirabet

Dibuix: Paco Roca

 

Aquell vespre, el professor i jo ens havíem quedat fins tard preparant els papers per a la conferència de l’endemà. L’edifici de la universitat era pràcticament desert, i només quedava il.luminat per la llum dels fluorescents que hi havia encesos en els pocs despatxos ocupats.

Va ser llavors que van entrar. N’eren tres: un home rodanxó que duia posat un abric de pell i una maleta a la mà, una senyora semblantment abillada i un noi alt amb cara de babau que, per l’aspecte, devia ser una mena de guardaespatlles. No era el tipus de gent que hom s’espera trobar en un despatx universitari, però el que feia la situació més pertorbadora és que el jove ens estava apuntant amb una pistola.

—És vostè el Doctor Farrell? —va engegar el panxut.

—Sóc jo mateix —va respondre el sorprès professor—, però em pot dir què hi fan vostès, aquí? I per què duen una pistola?

L’home va fer aleshores un senyal a l’enze perquè abaixés l’arma, al temps que deia:

—Miri, no tinc gaire temps per donar explicacions. Suposo que sabran qui sóc jo, no?

En veure la nostra expressió de summa ignorància, la dona va intervenir:

—El meu marit és el senyor Josep Faus, i és un industrial molt important.

Aquest nom sí que em sonava pels diaris: havia aparegut en una sèrie d’escàndols relacionats amb el món de les finances, la política i l’esport. De fet, segons recordava, estaven a punt de ficar-lo a la presó.

—Deixem-nos estar de presentacions. Au, digui’m on és la màquina.

— Quina màquina?

—La màquina del temps que va inventar vostè i que va sortir per la tele. Ara no em negarà la seva existència —va dir en Faus amb un descortès gest d’impaciència.

—Escolti, senyor meu, jo no tinc per què donar comptes a ningú sobre la meva feina, i no sé qui li ha donat el dret de molestar-nos d’aquesta manera.

En aquell moment, el noi alt va tornar a apuntar la pistola cap a nosaltres.

—Això és el que em dóna dret —digué l’industrial—. I tinc molta pressa, així que ja podem anar-hi anant.

—Suposo que no la farà malbé, oi?

—És clar que no! L’únic que volem es fer-la funcionar.

—Però encara està en període de proves…

—Que calli, collons! —va etzibar el perdonavides del cap rapat.

—Tranquil, Paco. I no agafis la pistola amb tanta força, que encara tindrem una desgràcia. I ara, si volen fer el favor d’engegar aquesta fotuda màquina…

No vam tenir més remei que fer-los passar a l’habitació interior, on es trobava el prototip. Es tractava d’una cabina de la mida d’un armari, amb les parets de titani completament llises. Els controls es trobaven en un plafó adossat a un ordinador. Allà ens vam aturar, però davant dels gestos peremptoris del tipus de la pistola, ens vam posar a treballar amb afany. Jo em vaig encarregar d’engegar el programa informàtic que controlava tot el procés, mentre que el professor Farrell va iniciar els protocols de funcionament de la màquina. Mentre premia botons i observava els LED de colors verd, taronja i vermell, es va prendre la molèstia d’oferir aquella gentussa una sèrie d’explicacions elementals:

—No sé fins a quin punt coneixen la teoria del temps, però…

—Ara no estem per teories. L’únic que volem és desaparèixer d’aquí una temporada fins que no s’aclareixin les coses —va grallar en Faus mentre s’eixugava la suor del front amb un enorme mocador.

—Podem triar l’època? —va preguntar la senyora—. A mi m’agradaria l’antiga Roma, amb els emperadors i tot això…

—… però és essencial comprendre els seus principis fonamentals —va continuar el professor sense immutar-se—. Com vostès ja deuen saber, el temps es pot representar com una fletxa que va cap endavant. De fet, el temps no és res més que un univers de probabilitats: el futur és un conjunt infinit de variables, mentre que és en el moment present que aquestes variables s’instancien i esdevenen una realitat. A partir d’aquest punt, allò que era possible s’ha esdevingut i ja no podrà tornar a ser. El passat és opac i no es pot alterar de cap manera, perquè ja no existeix.

Aquesta magnífica exposició de la teoria del temps hauria servit per iniciar una conferència adreçada al gran públic. Llàstima, perquè l’expressió que gastaven els nostres oients era tan estòlida com la d’una estàtua del període arcaic de l’Antic Egipte malmesa pel temps. Com si m’hagués endevinat els pensaments, la digna senyora es va girar cap al seu home i li va preguntar:

—Tu has entès alguna cosa, xato?

Vaig veure que en Faus començava a obrir la boca amb un gest d’impaciència i l’enze feia el gest d’alçar novament la pistola, així que vaig decidir intervenir:

—El que vol dir el professor és que la màquina no pot de cap manera viatjar cap al passat, perquè el passat no existeix. És com un mocador de paper, que un cop utilitzat va a parar a les escombraries.

—I tant que existeix el passat! —insistia la dona. Conservem records, fotos, edificis…

—Són tan sols records. El passat no es pot canviar. La prova la tenim en el fet que podem enviar un missatge al futur, però no al passat. L’un existeix, encara que no de forma tangible, però l’altre ja no. Que res, que ni l’antiga Roma ni l’era dels dinosaures, això ja s’ho poden treure del cap.

La desil.lusió de la dona era evident, però el seu marit, més pràctic, va decidir tallar la polèmica d’una vegada per totes, i va dir:

—Molt bé, si no podem anar al passat, anirem al futur! L’únic problema és que el diner serà més car, però portem joies que sempre podem vendre.

—Les joies no, Josep, que són d’herència! —va grinyolar la dona.

—No pateixis, dona. Si els meus càlculs no em fallen, les meves inversions actuals hauran donat fruit en un futur no gaire llunyà. Posem deu vint anys? Vint? O cinquanta?

—Ai no, imagina’t que ens trobem algú conegut pel carrer i ens reconeix. I si ens veuen els nens, i ells estan vellets i nosaltres no?

—Doncs ens plantem als dos-cents, i que no se’n parli més. Au, agafa la maleta que pugem. I vostè espavili, que és per avui! —va fer l’insigne estafador dirigint-se al professor.

Els nostres visitants es van agombolar dins la màquina, amb abrics i maletes i tota la pesca. Quan el sicari d’en Faus per fi va reaccionar i va intentar pujar, el seu amo el va fer fora d’una empenta:

—Tu no, tros d’ase! Tu et quedes aquí vigilant-los. I procura que dintre d’un temps prudencial, posem tres anys, aquest senyor ens torni a casa. Si no, no cobraràs.

El programa d’arrencada ja s’havia completat amb èxit, i ara jo em vaig ocupar d’iniciar els protocols per programar el viatge, mentre que el professor es netejava les ulleres i parlava, no sense certa timidesa:

—Abans d’acabar de fixar les coordinades, hi ha un parell de detalls que no sé si han quedat clars. En primer lloc, ja els he dit que els futurs possibles són infinits. És clar que n’hi ha de més probables que els altres, i si els deixo d’aquí a dos-cents anys, segurament es trobaran en el nostre futur tal com s’esdevindrà per a nosaltres, però sempre hi ha la possibilitat que apareguin en un món devastat per una guerra nuclear, o…

Ignorant el gest d’horror de la seva dona, en Faus va exclamar visiblement nerviós: —Miri, jo de probabilitats no hi entenc, i sé perfectament que això de la guerra nuclear és un invent dels ecologistes. El que vull és fotre el camp immediatament, abans no em trobin! Sap què vull dir, no? —va afegir mentre dirigia el cap envers la pistola que sostenia el ceballot que tenia com a esbirro.

—Perfectament, senyor —va dir el professor secament, mentre no parava de prémer botons. Però recordin el que els he dit abans, que…

—Que ja l’hem sentit, home! I acabem d’una punyetera vegada!

—Escolta, Josep, que no hem dit res als nens, i ens trobaran a faltar…

—Ja són prou grans per endevinar que ens hem anat a fer un llarg viatge, i que tornarem quan les coses estiguin més calmades.

Sempre recordaré aquells últims moments: la màquina va començar a vibrar i a fer un soroll estrident. En aquell instant vaig tenir la sensació que hi havia alguna cosa fora de lloc; aleshores em vaig girar i vaig captar una expressió molt estranya en el professor, com si estigués sota els efectes d’una emoció molt intensa, cosa que va confirmar les meves sospites. Al cap d’uns segons, es van tancar les portes i vam perdre de vista el matrimoni Faus: l’industrial semblava alleujat i cofoi a la vegada, com si trobés que marxar escopetejat perseguit per la justícia fos motiu d’orgull, però la seva dona, que fins llavors ens havia ofert invariablement una expressió de summa beneiteria, tenia la boca i els ulls esbatanats, de manera que tot el seu rostre s’havia transformat en una màscara de l’horror més absolut. Pobreta. Ella també se n’havia adonat, però ja era massa tard.

La rialla del professor em va treure de l’astorament: era una rialla com mai no li havia sentit, violenta i imparable. Amb la cara congestionada i les llàgrimes que li corrien galtes avall, es va anar doblegant cap endavant fins que al final no va tenir més remei que caure de genolls al terra i tapar-se la cara amb les mans.

—Idiotes! Són uns idiotes integrals! —sanglotava.

Jo també vaig començar a riure sense parar, en part encomanat de la reacció del professor i en part perquè la situació, tot i que patètica, tenia la seva gràcia. L’únic que no reaccionava era l’inútil del guardaespatlles, que s’havia quedat palplantat al costat de la porta, amb l’arma abaixada i els ulls dirigint-se ara a mi, ara al professor, però sense esma de preguntar res. Finalment, es va decidir a parlar:

—No sé què us fa tanta gràcia, però ja parareu de riure quan el senyor Faus torni d’aquí a tres anys.

En veure que el noi era tant o més imbècil que els seus amos, el professor es va dignar explicar-li la situació:

—Que no ho veus? Encara no has entès que no es pot viatjar cap al passat? No cobraràs ni cinc perquè no podran tornar, ni d’aquí a tres anys ni mai!

I el guardaespatlles va passar a engruixir les files dels aturats de llarga durada.

© 2006 Àfrica Rubiés Mirabet por la narración
© 2006 Paco Roca por la ilustración.

 

Àfrica Rubiés Mirabet es de Sant Cugat del Vallès (Barcelona) y es traductora profesional. De pequeña, sus lecturas preferidas eran las que la transportaban a un mundo imaginario repleto de dioses y héroes, magos y princesas, o fantasmas y lámparas mágicas. Ya en la adolescencia descubrió la ciencia ficción a través de una antología de cuentos a cargo de Narciso Ibáñez Serrador que publicó la entrañable Editorial Bruguera. Luego llegaron Asimov, Tolkien, Fredric Brown, la literatura artúrica, Silverberg… y tantos otros autores y obras que todavía hoy la siguen cautivando. Se confiesa mejor lectora que escritora, de modo que no puede ofrecernos un extenso y brillante currículum como tal. De hecho, el relato “La màquina del temps” es solamente el segundo que publica (el primero fue “La volta a l’univers en vuitanta dies”, parte de una antología de cuentos que como homenaje a Jules Verne escribieron catorce autores miembros de la Societat Catalana de Ciència Ficció i Fantasia). Esperemos que no sea el último.

 

Paco Roca (València 1969) es dibujante e ilustrador desde siempre. Realizó innumerables ilustraciones para la revista BEM y fue portadista de la colección NOVA de ediciones B junto a Juan Miguel Aguilera, con quien realizó también la serie “Road Cartoons” para la revista El Víbora, así como los álbumes “Gog” (ediciones La Cúpula, también con guión de Juan Miguel Aguilera, “El Juego Lúgubre” (ediciones La Cúpula), “Los hijos de la Alhambra” (publicado en Francia por Erko) y el álbum “El Faro”. Dispone de una página web donde expone parte de su trabajo: www.pacoroca.com).

 

 

 

 

 

Anuncios