EL RUGIT, de Emma Clayton

Per Toni Segarra

Sembla que aquest llibre, no sé si per decisió de l’autora o de l’editorial, s’afegeix a tots aquells que fan servir la ciència-ficció sense declarar-ho de forma oberta. Fins i tot ho amaguen sota l’argumentació que aquest rètol dificulta les vendes. Això no impedeix, però, que s’utilitzin tots els elements habituals a la cf: naus espacials, estacions orbitals, mutants, desastres ecològics, canvis climàtics, implantes al cervell i un llarg etzètera. Només a la portada una frase, “un nou futur és a punt d’esclatar”, com si fos una mena de subtítol, ens pot donar-ne una pista. Un futur que a les primeres pagines veiem que no és a punt d’esclatar sinó que ja ha esclatat.

Un futur absolutament pessimista que ens descriu un grup social dividit, com ha estat sempre però molt més accentuat, en dues classes. La dels pobres, que constitueixen la majoria, que malviuen en el que resta de la actual capital del Regne Unit. Però una Londres rodejada d’aigües brutes, enfangades, contaminades, fosc i amb dificultats de comunicació i amb una total carència de llocs de treball. Una descripció típica dels problemes d’excés de població que ha estat incapaç de gestionar un capitalisme només dirigit a l’obtenció de beneficis sense mesurar-ne les conseqüències. Per sobre d’aquests habitatges, i construïdes sobre unes grans pilastres, unes “torres daurades” viuen els rics.  Unes torres que tapen la llum i l’escalfor del sol als que viuen dessota. Qualsevol lector habitual del gènere veurà immediatament una certa similitud amb Les torres de l’oblit de l’australià George Turner. A diferència, però, de l’anàlisi política i econòmica que fa aquesta novel·la, El Rugit es queda en la simple aventura d’uns nens que volen sortir del món gaire bé soterrat per accedir a les opulentes torres.

Per aconseguir-ho els nens participen, per mitjà de simuladors, en una espècie de joc de guerra. Com és lògic entre els participants hi ha complicitats i agressivitats i, al final, el suposat joc no ho és tant. Algú recorda haver llegit el mateix en  El juego de Ender d’Orson Scott Card? Doncs llegint el llibre aquest record és omnipresent perquè hi ha situacions força idèntiques. Fins i tot el nen més destacat en el joc, en Mika, té una germana, sempre present anímicament però mai físicament, que té tanta ascendència sobre Mika com Peter Wiggin té sobre el seu germà Ender.

El llibre és la narració de les accions que fa en Mika per trobar la seva germana. Una germana que ha estat raptada pel ministre per la Fundació per el Desenvolupament de la  Joventut –no se sap mai exactament per a quins motius– que la té tancada en una mena d’estació en òrbita sobre la Terra. Encara que en un moment sabem que volen utilitzar-la per espiar a l’enemic, mai arriben a fer-ho. Durant tot un any la tenen tancada i, al final, serà el seu germà l’escollit per aquesta tasca.

Una tasca que forma part del pla per a recuperar una part idíl·lica del planeta on hi viu gent que gaudeix de tota mena de luxes protegida per ferotges cyborgs amb aparença animal. Resulta, que els antics defensors de l’ecologisme no ho van fer per salvar el planeta sinó per salvar el seu estat de benestar i gaudir-ne tots sols. Perquè els qui no pertanyien a la seva classe social van ser foragitats dels territoris verds per ser tancats darrera un mur fortament. Mira que n’arriben a ser de dolents els ecologistes, oi? Sobretot si són ecologistes rics!

El llibre forma part d’una col·lecció que es proclama “infantil & juvenil”. Una narració, però, massa complicada per ser un llibre infantil i massa infantil per a ser un llibre juvenil. Ser jove no vol dir pas ser retardat i els joves tenen una capacitat de raciocini que, encara que només sigui per la curiositat, sovint, és superior a la de la majoria d’adults. Cosa que el llibre sembla desconèixer.

Deixant de banda la excessiva “inspiració” de l’argument en els dos llibres abans esmentats, el text deixa sense resoldre la majoria dels problemes plantejats i oblida personatges que ha jugat un paper important. Es tracta d’anar avançant en la línia del protagonista i es deixa de banda la resta. És un avançar a través de situacions que la majoria de lectors adults trobarien absurdes. Les reaccions d’alguns personatges són del tot incomprensibles i, algunes que pretenen ser educatives totalment inexplicables. El guanyador del joc dels nens obtindrà com a premi un cotxe de luxe i un apartament a les torres. Naturalment els pares consideren que els nens els han fet guanyar un premi per a ells. Té això alguna cosa a veure amb l’explotació infantil?

L’autora afegeix tots es elements que, a criteri d’ella, li poden ajudar a convertir la novel·la en bestseller. Si en Harry Potter fa servir la màgia, com que una nova “inspiració” en el mateix sentit ja seria sospitosa, canvia la màgia pels poders dels mutants. Perquè, cal dir-ho, tots els nens protagonistes són mutants cadascun amb les seves pròpies particularitats i poders. Es tracta doncs d’unes mutacions “positives” que milloren les aptituds humanes. Com s’han produït aquestes mutacions és una cosa que no ha sabrem pas en aquest llibre. Què passarà un cop s’ha descobert “el Secret” de darrera el Mur també quedà a l’aire. Igualment ens quedarem sense saber que passarà amb els nens condicionats. Posats a especular podem pensar que l’autora ha previst, si l’èxit l’acompanyava, deixar coses penjades per tenir la possibilitat de recuperar-les i desenvolupar-les en propers volums. Que sant Asimov ens protegeixi!

En definitiva, encara que el llibre és fàcil de llegir, no és pas massa interessant pels adults. I, em temo, que encara menys pels adolescents.

(c) 2008 Toni Segarra

El rugit, de Emma Clayton (The rozr; 2008). Edicions Empuries, col. L’Illa del Temps nº 8. Barcelona, octubre de 2008. Traducció d’Armand Carabén. ISBN. 978-84-9787-327-7. 428 págines, tapa dura.

TEXTE DE LA CONTRAPORTADA

Els bessons Mika i Ellie viuen darrere el mur, protegits de la Plaga Animal.
O aixó és el que els han dit.
Perquè quen un d’ells desapareix, l’altre descobreix que el seu món està construit a base de mentides.
Decidits a retrobar-se van a la recerca de la veritat.

Anuncios

Acerca de Interface Grupo Editor

Editamos en papel 75 números de la revista BEM entre 1990 y 2000 y desde 2003 hasta 2012 mantuvimos el portal BEM on Line. Tras múltiples problemas de software, decidimos traspasar a este blog los principales textos publicados en esos años. Interface Grupo Editor está compuesto por Ricard de la Casa, Pedro Jorge Romero, José Luis González y Joan Manel Ortiz.
Esta entrada fue publicada en Reseñas de libros y etiquetada , , , . Guarda el enlace permanente.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s