MANS LLIURES, de Jordi de Manuel

per Toni Segarra

Mans Lliures és la darrera novel·la que ha escrit Jordi Manuel sobre el seu personatge Marc Sergiot. La darrera en ordre cronològic de creació que no pas en l’ordre cronològic en que es desenvolupen els fets narrats. En la seva novel·la anterior,L’olor de pluja, moltes de les situacions que serveixen per descriure l’ambient climatològic, polític i, fins i tot, la de la situació mèdica del protagonista, en aquest cas fonamentals per entendre la trama, estaven ja en una fase força més avançada.

Potser això crea una certa dificultat de lectura per allò del “dejà vu”. Personalment és el que m’ha passat llegint aquest llibre l’acció del qual té lloc a la Barcelona de l’any 2014. Els elements futuristes que hi podem veure es troben atenuats perquè sabem com hauran evolucionat aquests mateixos elements pocs anys després. Si a la Barcelona del 2014 comença a haver-hi problemes de subministrament d’aigua, a la Barcelona del 2017 la sequera serà el problema més important dins el territori català.

Un dels personatges del llibre és un polític molt ben situat en la lluita electoral per a obtenir la presidència de la Generalitat. Que en el seu programa polític tingui com a objectiu prioritari aconseguir la independència de Catalunya no ens pot sorprendre perquè ja sabem que pocs anys després la situació política haurà canviat de forma radical. Jordi de Manuel a L’olor de la pluja, deixa entreveure què aquesta independència es pot suposar molt més avançada atès que Espanya ha evolucionat cap a una república, després que hagin abdicat els Borbons.

La sèrie de novel·les de l’inspector Sergiot es podrien incloure en el que s’ha convingut d’anomenar recentment el «tecno-thriller«. En definitiva i utilitzant una terminologia més clàssica, novel·les que barregen elements del gènere policíac amb la ciència-ficció. El que succeeix, des del meu punt de vista, és que la ciència-ficció deixa de ser-ho quan es refereix a una realitat futura tant propera que els canvis són difícils de percebre sobretot si ho comparem amb el que descriu l’altra novel·la esmentada. Les diferències entre el que és ciència i el que és ciència-ficció són minúscules. La situació climatològica que descriu de Manuel, per exemple, no es diferencia gaire de la que vàrem viure realment fa molt poc a Catalunya encara que les copioses pluges d’aquest anys ens hagin fet quasi oblidar-ho.

El mateix podem dir de la situació política. És difícil de creure que un polític de l’any 2014 tingui la pretensió de convocar un referèndum sobre la independència quan aquesta possibilitat ja estat anunciada per un política real? Quan algú vaticina, el més d’abril, quin equip guanyarà la champions, està fent ciència-ficció? Quins estris quotidians farem servir l’any 2014? En un món en el que la tecnologia avança vertiginosament qualsevol vaticini pot resultar ridícul.

Això no vol pas dir de cap de les maneres que Mans lliures no sigui una bona novel·la. Fins i tot jo diria que és una excel·lent novel·la. El que passa és que el seu gènere està molt més proper al de la novel·la policíaca que al de la ciència-ficció.

En el marc d’unes eleccions en què hi ha en joc la presidència de la Generalitat, el candidat que té més probabilitats de guanyar és assassinat. L’original d’aquesta situació és el procediment utilitzat per a fer-ho. Un procediment que fins fa poc hauríem qualificat de ciència-ficció, però que ara ja sabem que és real. Sorprenentment, aquest candidat no és de cap dels grans partits, sinó del més petit i poc representatiu. Jordi de Manuel deixa aquí un missatge clar: sovint la claredat política, l’honestedat, la defensa dels humils i la preocupació per l’entorn i el futur del planeta no van lligats al que pensen i volen les majories.

Potser es nota massa el coneixement poc profund que té l’autor dels mecanismes pels quals es regulen els equilibris de poder dins d’un partit. Malgrat aquesta matisació, l’autor ha configurat una realitat que podem suposar molt creïble i aproximada a la que serà la nostra d’aquí a pocs anys. No sabem si hi haurà, realment, una fallida d’Internet el 2012 però el que és segur és que ja, ara, comencen a detectar-se moviments des del poder per exercir-ne el control. Si la xarxa és controlada, seguirà sent utilitzada de la mateixa manera per la majoria d’usuaris?

El llibre està ple de sugeriments que conviden a la reflexió. Potser, per a trobar-hi alguna pega, diria que resulta massa fàcil d’endevinar qui són els culpables. Fàcil, perquè al llarg de la narració surten pocs noms, i algun d’ells ha de ser. És clar que, quan dic culpables, vull dir els executors materials que, normalment, són els qui menys ho són. Els de veritat, aquests, com sempre, queden del tot impunes.

 

(c) 2009 Toni Segarra

Mans lliures, de Jordi de Manuel. Edicions 62, col. El balancí nº 599. Barcelona, gener del 2009. ISBN. 978-84-297-6191-7. 254 pagines.

 

TEXTE DE LA CONTRAPORTADA

Tot i la seva inefable intuició, l’inspector Marc Sergiot les passarà negres, molt negres, per aclarir el misteri que envolta Claire, una prostituta de luxe, i la mort en estranayes circumstàncies del politic Roger Mesalles.

Alguns testimonis declaren que pocs dies abans els havien vist junts a l’hotel Arts, però d’ella, el cert és que ningú no en sap res. Cap de llista d’un partit modest, contra tot pronòstic, Mesalles havia assolit opcions clares a la Presidència de la Generalitat gràcies al seu carisma i a la bona acollida de la promesa electroal de fer una consulta popular sobre la independència de Catalunya. Una proposta que l’inspector Sergiot està convençut que li va crear més d’un enemic. La Claire, però, no sembla que en tingues, d’enemics. La seva vida solitària en un pis de la Barceloneta i el fet d’exercir la prostitució als barris alts no poden haver estat motiu per a un crim. I aleshores? Pura coincidència? Sergiot no creu amb les coindicències. L’aparició d’uns peixos i ànecs morts embolicarà encara més la investigació.