Per Carme Torras
La novel·la guanyadora del XIII Premi de Narrativa de Ciència-Ficció Manuel de Pedrolo, Ciutat de Mataró, 2010, i publicada en l’única col·lecció del gènere en català, parteix del descobriment d’una deu d’aigua hipercalòrica en una cova de la muntanya de Montserrat a començaments del segle XX. Atesa la importància del vapor en la indústria de l’època i el moment polític que viu la Mancomunitat de Catalunya durant els anys de la Primera Guerra Mundial, la troballa d’aquesta aigua que produeix vapor a molt alta temperatura quan bull a pressió normal té no sols un gran valor estratègic en els àmbits militar i comercial, sinó també unes conseqüències cabdals en els terrenys científic, tecnològic i social.
Seguint la pauta de les grans obres de ciència-ficció que es plantegen “què passaria si…?”, Jordi Font-Agustí descabdella les implicacions de la troballa amb la mateixa prosa amena i efectiva amb què ens va atrapar a Traficants de llegendes, la novel·la guanyadora del premi UPC 2003, també publicada al volum 14 de la col·lecció de Pagès Editors.
Pel qua fa a les implicacions tecnocientífiques, l’autor ens encomana l’entusiasme de l’enginyer Ramon Castellarnau per comprendre les propietats de l’aigua hipercalòrica i treure’n rèdit ideant tota mena de ginys que atrauen l’interès no sols de la competència industrial, sinó també de polítics catalans i europeus, alhora que susciten certa enveja dins del món acadèmic. Una mostra del sentir d’aquest personatge és quan es diu que “si ennoblissin el coneixement, l’enginyer [Castellarnau] no acceptaria que les ciències físiques i químiques tinguessin un grau nobiliari superior al de l’enginyeria”; o bé quan s’entén amb l’enginyer austríac sense necessitat de traductor, ja que “fan servir el llenguatge de la intuïció, dels nombres, dels símbols, de la lògica interna de l’enginyeria”.
L’essència de la trama política la resumeix l’ambaixador austrohongarès en una reunió amb el President Prat de la Riba: “en el cas que es confirmi el rumor sobre l’existència de l’aigua hipercalòrica, Catalunya la posa a disposició d’Àustria i dels exèrcits imperials i, a canvi, aquests seran els seus aliats per assolir la independència”. Aquesta trama principal s’entrecreua amb les peripècies comercials, els indicis de corrupció i alguna intriga amorosa mantenint al lector enganxat fins a la resolució final de tots els misteris.
Des del punt de vista literari, la novel·la ens ofereix algunes frases impagables. “La foneria té una aire de desordre entusiasta, com si no donessin a l’abast a tot el que volen fer”: un meravellós qualificatiu del desordre, capaç de justificar-lo davant els més exigents maniàtics de l’ordre. “Els operaris segueixen tocant els platerets i, quan el secretari apareix pel fons de la nau, el tempo passa d’adàgio a vivacce”, una descripció d’allò més plàstica… i sonora! “Els obre una dona amb cara de no haver trencat mai un plat, ni d’haver-lo rentat tampoc”, difícilment es pot caracteritzar un personatge amb més economia de recursos.
També el títol i l’epíleg mereixen un comentari. Quan es va presentar al premi Manuel de Pedrolo la novel·la es titulava Steampunk.cat, un joc de paraules engrescador i suggerent quant al contingut, però potser difícil de copsar per al gran públic. Suposo que això motivà el canvi de títol, que ara fa una clara referència a La febre de l’or” de Narcís Oller i connecta així La febre del vapor amb la tradició catalana de la novel·la naturalista i de preocupació sobre els efectes de la tecnociència. Sota aquesta òptica, l’epíleg pren tot el seu sentit en repassar diverses “febres” que, seguint a la del vapor, ha patit la societat catalana durant el segle XX: les finances als anys vint, el tèxtil als anys setanta, la química als vuitanta, i la fabricació als noranta, fins arribar a la febre de la construcció als anys deu del segle actual i el seu subseqüent declivi. Un “res és per sempre” prou significatiu clou la novel·la.
En definitiva, ens trobem davant d’una excel·lent barreja de tecno-ficció, intriga, novel·la històrica i paròdia de corruptela política, amb un argument ben travat que manté l’interès fins al final. L’única incògnita que ens queda i haurà de desvetllar l’autor és el perquè de la separació tan marcada entre la primera part, “Volum primer”, escrita com una descripció de les vinyetes d’un còmic, i la segona, titulada “Segona temporada”, narrada de manera més directa com els episodis d’una sèrie televisiva, i que, a parer meu, es llegeix amb més facilitat.
No puc cloure aquesta ressenya sense un agraïment: el dels llebrencs a l’autor, gran afeccionat i expert en temes de ferrocarrils, per la inestimable referència al Minagrott de Vallvidrera.
© 2011 Carme Torras per a BEM on Line
Titulo original: La febre del vapor
Autor: Jordi Font-Agustí
Premios: Manuel de Pedrolo-Ciutat de Mataró 2010
Fecha de publicación: Marzo de 2011
Páginas: 218
PVP: 15,00 €.
ISBN: 978-84-9975-091-0
Sello: Ciència-Ficció nº24
Edita: Pagès Editors
Género: Ciencia ficción
CONTRAPORTADA
Abril de 1914. Són molts els mapes d’Europa desplegats damunt les taules dels ministeris, els estats majors, les empreses i les universitats del continent.Tots els ulls es miren la zona central i especulen sobre quina serà la primera frontera a encendre’s com un cordó de metxa i propagar el foc a les altres.
En una vinyeta, un dit rabassut amb un segells d’or assenyala dubitativament Alsàcia, a la frontera entre França i Alemanya; a la del costat, una mà que surt d’una màniga marró amb galons de general sosté un punter que ressegueix la frontera entre l’Imperi rus i l’Imperi austrohongarès; a la següent, la mà surt d’una màniga blau cel i marca punts a la fontera entre l’Imperi austrohongarès i el Regne de Sèrbia.
La seqüència immediata ens porta cap al sud; creuem els Pirineus, sobrevolem com amb un zèppelin els camps i els boscos de Catalunya i, per fi, ens deturem en una muntanya singular, blanca, amb agulles de roca que s’enfilen cap el cel. En un replà, el massís acull un monestir. Entrem fugaçment a un temple on uns monjos i una escolania canten maitines solemnes davant una imatge bruna coberta amb una corona i un mantell. Baixem per l’altra vessant de la muntanya i ens parem davant l’entrada d’una cova.
BEM on Line 