PRESENTACIÓ
Lector circumstancial de ciència ficció, reservo els meus millors records literaris per les propostes narratives que han aconseguit inquietar-me. I, haig de dir, que no em passa massa sovint. Per a inquietar-me realment, la història explicada ha de ser possible. Es a dir, no em valen situacions excessivament futuristes, ni universos molt improbables, ni creacions innecessàriament fantasioses. Això no em fa por.
Per a mi, com a lector, en fan basarda les històries que, possiblement, puguin succeir-me. O que, molt mes fort encara, puguin estar succeint sense jo saber-ho.
I, per tant, com a presumpte escriptor, aquest es el fenomen que voldria per a les meves narracions. Per poc que pugui, intento situar la història en una temps contemporani i en uns escenaris propers i coneguts. Com a conseqüència divertida, em surten uns llocs i personatges molt quotidians, amb noms i cognoms locals. M’agrada aquest contrast.
Escric “El cor de la crisàlide” de forma molt intuïtiva en una fase temporal en el que produeixo , pràcticament d’una sola tirada, unes quantes narracions curtes. Totes elles, mes o menys, amb la mateixa dèria: mirar d’inquietar al lector.
I què pot inquietar millor? Al meu entendre -es una percepció personal- es tracta de fer dubtar sobre les veritats incontestables. Si et trontollen les conviccions, si tot el que conforma la teva comprensió de la vida i del mon, es volàtil conceptualment, com reacciones? Pel cap baix, t’inquietes.
I això es el que suggereixo amb aquest conte: una hipòtesi sobre l’origen causal de les periòdiques mutacions que la simple evolució no acaba d’explicar. I fer-ho, naturalment des de la ficció, però amb una boirosa credibilitat social i tecnològica. No es inquietant?
Arcadi
EL COR DE LA CRISÀLIDE
Relat de l’Arcadi
Il·lustracions de Jordi Gort (Veure nota final)
1.- El dia s’havia llevat gris.
Unes gotes de pluja, disperses i avorrides, anaven relliscant amunt per el parabrises. Les escombretes, al trobar sec, feien un soroll gutural com el gemec d’un animal en zel.
L’agent especial Robert Sales estava captivat per aquest primer pla que vivia a dos pams del seu nas. En realitat, mirava sense veure. Mantenia la vista, hipnotitzada, en el ritme d’anada i tornada del rasclet netejador, i amb el dibuix del doble vano, superposat, que intentava consolidar-se a la banda de fora del vidre.
Mes enllà, segurament, hi havia el dia gris. I mes enllà, encara, hi hauria la casa de pagès de la família Cot.
Ja faltaria poc per arribar-hi.
El paisatge, ple de plantacions de pollancres, feia estona que oferia el tacte visual de les verdes planes pre pirenaiques. Tot es notava embolcallat amb una premonició de la humida olor de la terra molla. Aquest, va pensar inesperadament, seria any de bolets.
Després de dues o tres elucubracions inconnexes més, no seria ni mig matí, el vehicle va arribar al seu destí. Era una casa pairal de postal. El somni de qualsevol professional urbà amb prou poder adquisitiu. De fet, si no fos per el programa de seguiment de la Anna, la família Cot faria anys que l’hagués llogat, o venut. El programa pagava prou be el servei de família d’acollida.
L’agent Sales va posar el peu a terra, després d’un discret estirament muscular, i va respirar amb fruïció la primera onada d’aire fresc i net.
La senyora Cot, eixugant-se les mans, els esperava al portal.
— La princeseta ja està apunt
— Doncs mira que be…
Mai s’havia acostumat a aquesta mania de voler escenificar sempre un plus d’ensucrat entusiasme. Li semblava massa un brot de cinisme mercenari. Al final, ells feien la seva feina i prou. Tampoc calia imitar desafortunadament el rol de pares adoptius amarats de joia i d’amor. Innecessari.
Va aparèixer l’Anna al llindar de la porta. Uns texans gastats artificialment, un anorac vermell i una motxilla mal penjada. Posat tranquil, ni alegre ni trista, ni tant sols el contrari. Cabell curt, amb tota una gama indefinida de tintures, i els ulls, excessivament clars, comunicant la pacient adaptació a una rutina.
Sense paraules, després d’un petó de respecte a la dona que li feia de mare, va anar cap la porta del darrera del cotxe. Va llençar dins la motxilla, i es va mig estirar a tot l’ample del seient.
L’agent especial Sales, respectant el llenguatge gestual de la noia, tampoc va dir res mes mentre s’assentava al seient del costat del conductor. Va fer una educada senyal de comiat a la Sra. Cot i, en silenci, va donar la ordre de posar—se en marxa.
Al acabar el camí de bonys, i entrar a la carretera d’accés a l’autopista, es va girar cap al darrera per si convenia crear una atmosfera d’amabilitat.
No va caler.
L’Anna feia com que s’havia adormit.
2.- No havia parat de ploure.
Tot el viatge el varen fer travessant un plugim omnipresent, tènue però insistent. En cap moment es va abandonar el silenci opcional. Després del nítid missatge inicial, la noia podia simultaniejar les observacions exteriors amb les dormidetes puntuals, sense ser reclamada per cap conversació de cortesia formal.
Robert Sales, que repetia sistemàticament aquesta operació d’acompanyament protegit cada trimestre, tampoc sabia molt be com fer—ho per ser comprensiu amb l’estranya situació de la noia sense resultar incòmodament pesat.
Per sort, quan la callada convivència ja començava a tibar, sempre arribaven al destí. Un immens edifici anodí perdut entremig d’un conglomerat mèdic universitari dedicat a la recerca tecnològica.
Cap del dos sabien que aquest seria el seu darrer viatge junts.
3.- Des de la finestra del tercer pis.
El doctor Rodriguez Paulat observava com l’Anna baixava del cotxe, arrossegant una mica la motxilla abans d’impulsar—la enlaire fins deixar—la aterrar informalment a la seva esquena, i entrava per la porta principal seguida del seu inevitable garant de seguretat.
Sense girar la vista del carrer va parlar amb l’home que tenia dret a l’esquena.
— Ella ho sap?
— No. Això, tampoc ho sap.
— Tampoc…
L’home del darrera va explicitar un sorollet impacient fet amb la llengua i el paladar. Es va col·locar al costat del doctor, també mirant al carrer.
— No cal una escena… des del primer moment sabies com acabaria.
— No obstant…
— Fins ara ho has fet molt be. No ho espatllis.
No ho espatllaria, clar.
L’Anna, finalment, va entrar a l’habitació.
— Hola, guapa. Com estem?
— Jo, be.
— Els estudis, be?
— Si. Es fàcil.
— Doncs, vine, estirat aquí que mirarem les constants…
Era gairebé la frase ritual.
Des que tenia consciència de memòria l’Anna havia anat a les visites de seguiment. En deien de seguiment. Era aquella estranya malaltia, inexplicable i inexplicada, que l’acompanyava des de sempre. Silenciosa, intangible i insípida.
Va ser al acostar—se al raconet del sofà reclinable que el va veure, discret, a la zona borrosa formada per les entrellums naturals i artificials del consultori. Va dedicar massa temps a esbrinar si s’havia de preocupar o no i, per això, no va notar a temps que el doctor li injectava un líquid al braç.
4.- No era una cambra freda.
Però si que irradiava una sensació de falta de calor. De falta de caliu. Si això fos possible en un cub, encoixinat, de tres metres d’aresta.
La noia dormia, estirada en una zona tova lleugerament enlairada, amb els mateixos texans amb els que s’havia vestit al matí. Li havien tret l’anorac, mostrant una samarreta de màniga curta, i havia desaparegut la motxilla.
La imatge que atorgava la pantalla era analitzada sense molt d’interès per l’home que l’havia anat a buscar al consultori del doctor Rodriguez.
— Què et sembla, un parell d’horetes?
— Mes o menys. — li va contestar un altre home, uniformat amb bata blanca.
— Doncs tenim temps per dinar una mica.
Sense esperar resposta, ni confirmar que l’acompanyaven, es va dirigir a una zona annexa, en realitat un eixamplament del passadís, en el que hi descansaven unes tauletes fent coreografia amb unes màquines de cafè. Va manar a una maquineta que li preparés un entrepà de pa de motlle, untat amb salsa tàrtara, que servia de llit a una inclassificable aparença de carn bullida i embotida. Un got de cafè aigualit, sense sucre, complementava la trista proposta alimentària.
A mitja tarda tindria el primer contacte amb l’Anna.
5.- Semblava poc espantada.
Mes aviat semblava com si oferís una barreja de preocupació i curiositat. Aquesta noia era, realment, una inesperada capsa de sorpreses. I, de ben segur, seria una apassionant tasca de recerca.
Malgrat tot, el coronel Pous del servei d’operacions especials, sabia que no seria fàcil. Era una incògnita preveure quina seria la seva reacció. No es coneixien precedents.
S’havia despertat. El primer que havia fet era inspeccionar el lloc. En pocs segons ja es va formar una opinió solvent de les seves circumstàncies. Era fantàstic observar com, tot just amb setze anys, actuava amb la serenitat i reflexió d’una ment adulta. Aquesta noia era, sense cap mena de dubte, una ocasió irrepetible.
Era hora, doncs, de començar a treballar.
— Hola, Anna.
La noia es va girar ràpidament cap a la veu.
Es va decepcionar al veure que li havia parlat un altaveu.
Va mirar, descarada, a la càmera que ja havia detectat abans.
Però no va dir res.
— Si… segurament una mica violent, tot plegat. No pateixis, ja ho anirem solucionant.
L’Anna, sense deixar de callar, es va encongir d’espatlles.
El coronel Pous es va convèncer que aquella no era una bona via.
Va fer obrir la porta i uns atlètics ajudants la varen acompanyar fins una sala propera. Bastant més humana. Una taula rodona envoltada de sis cadires. No excessivament còmodes però, al menys, més normals.
No hi havia obertures exteriors, però la llum era relaxada i suficient.
La noia es va asseure just al davant del coronel.
— Per el teu coneixement, has de saber que gravarem la conversació, d’acord?
Era un formalisme. Tampoc esperava cap resposta explícita.
— Tens setze anys. Vull dir que has viscut setze anys entre nosaltres. No se com ho veus, però hem intentat que el teu creixement fos el màxim de similar al de qualsevol altra noia – anava a dir com tu, però ho va obviar— Es hora, potser, d’encetar una nova fase.
Va deixar escampar una pausa, recomanable per a diluir intensitats conceptuals, i va continuar amb tranquila insistència.
— Els teus pares adoptius, crec, t’han donat tot el que han sabut.
La noia va assentir amb un gest subtil.
— L’escola, els amics, l’esport… tot correcte, no?
— Si. —va dir, finalment.
— Be. Molt be. Doncs… pensem que ha arribat l’hora d’explicar els teus orígens… no ens resultarà fàcil, a cap del dos, però cal que hi posem un bon raig de fer—se’n el càrrec.
El coronel va passar—se un dit per entre el coll i la camisa massa estreta. Es va descordar el primer botó, deixant així més espai per a la circulació interior de fluids. De reüll, però, observava como la noia pensava a tota velocitat. Gairebé podria sentir el soroll del seu cervell.
Estava avaluant què significaria el gest d’ella de mig tancar el ulls i fer passar la vista per una mínima escletxa horitzontal. Però no va ser—hi a temps.
— O sigui, que sabeu qui son els meus pares de veritat? —insinuava un inici d’ira.
— No exactament.
L’Anna va adoptar la postura del que te tot el temps del mon per a escoltar.
— Mira, Anna. Com que no se què es el millor, t’ho diré tal com raja. Ets una nena fruit d’una fecundació artificial i endossada en un embaràs de tercera persona.—Abans de que es formulés la pregunta, la va respondre— No, no va ser la Sra. Cot. Varem cuidar molt de trencar tota possible continuïtat. Ningú coneix a ningú.
Ella ho va dir en veu alta, però semblava més un pensament que una expressió.
— Sense rastre… — i, després d’una curta reflexió, ho va dir— soc una presonera?
El coronel Pous no va saber evitar un calfred al veure la crueltat analítica de la noia.
Seria una difícil conversació.
6.- Després de mil vegades
No serien tantes, però l’home uniformat amb la bata blanca feia unes bones dues hores que visualitzava una i altra vegada la gravació. Es va fregar el ulls, estirant—se contra el respatller de la cadira, quan va entrar el coronel.
— Què…
— No se…
Era una intercanvi bastant pobre de continguts operatius. Però en aquesta precarietat expressiva hi havia incorporada molta informació. Per exemple, la falta d’explicacions comunicava que era evident que estaven davant d’un cas complex, que era de difícil accés argumental, sense referències conegudes, amb un molt estret marge d’actuació, amb nul·la predisposició de les parts, amb impossibilitat de parlar clarament amb el subjecte… en fi, una feinada.
En la ment del doctor Montsià encara hi rebotien les preguntes insidioses que la gravació li repetia una i altra vagada. Soc un experiment? Sabeu què em passa realment? Em fareu mal? Sobreviuré?… El més esfereïdor era, malgrat tot, la dura serenitat amb la que feia les preguntes. Era evident que aquests eren els dubtes profunds que la noia havia anat covant al llarg del temps. S’havia acostumat a conviure amb aquestes preguntes. Ja no li representaven, ara, el dolor i l’espant de la descoberta o de la por. Eren preguntes conegudes.
El coronel Pous es va asseure al costat del doctor.
— Alguna opinió tindràs.
— Professional?
— Clar.
— Cap. No tinc cap opinió professional. Tinc alguna percepció personal.
— La interpretaré com la opinió personal d’un professional. Com ho veus?
— Es mes llesta que tots nosaltres.
— Així, doncs, la veus preparada?
— Això, segur. El que no se es com s’ho prendrà. Com reaccionarà.
— Hem d’estar segurs. Pensa que si no col·labora l’haurem d’anular. Com pots entendre no la podem deixar anar per el mon explicant no se què…
El doctor Montsià no va fer cap cara. Sabia que el coronel el miraria de reüll. Era una provocació? O realment era aquesta una de les sortides programades? En tot cas, ho havia dit amb prou convicció.
Calia explorar altres possibilitats.
Crear un marc de confiança. Guanyar alguna mena de complicitat.
— Si et sembla, demà hi parlaré jo.
— Com vulguis.
7.- Havia deixat de ploure
La matinada, per fi, prometia un dia de sol, fred i tremolós, que s’obriria pas per entre les boires endormiscades. Era important, pensava el doctor Jacint Montsià, que l’ambient s’ompli d’energia positiva. Per alguna raó, poc científica, creia que el sol hi aportaria la seva part.
Va prendre la safata, amb dues racions d’esmorzar, i es va dirigir a la taula rodona on l’esperava, desperta i eixerida, el seu misteri preferit.
Li havien portat roba nova. Un xandall verd pistatxo, impossible de no veure’l en qualsevol fons visual, del que hi penjava per l’esquena una caputxeta més de disseny comercial que d’utilitat pràctica.
Semblava més relaxada que el dia anterior.
Li va semblar que no era aquesta una bona notícia.
La primera mirada que la noia li va dedicar va ser d’un cert fastigueig. No desconeixia la tècnica d’ anar canviant d’interrogador. Fins que algun, tot remenant per la ment, trobi el forat que buida el dipòsit.
Varen començar a compartir l’esmorzar, com si tal cosa. Aquesta noia, va pensar Montsià, era capaç d’esmorzar tranquil·lament tot i estar en un regim d’internament sospitós, i amb un home que no havia vist mai. Era gana? O era una adaptació genètica per a la supervivència?
Això darrer el va fer pensar una mica.
— Hola, Anna. Em dic Cintu.
El va mirar, sense molta expressivitat, però amb una subtil interrogació.
— Jacint, si vols. Però els meus amics em diuen Cintu.
— Som amics?
Sí. De la gravació estudiada ja sabia de la seva habilitat per a desequilibrar.
— No cal que et vulgui enganyar. Això ho decidirem, si s’escau, quan passi el temps. De moment, que no es poc, seré el teu doctor aquí.
— Aquí? —va mirar els límits acotats de l’espai disponible— On es aquí?
— Mira, Anna. No cal fer—ho més difícil. M’agradaria, com a primer pas, aclarir—te que jo ,el que vull, es ajudar—te.
— Ja veig. — va fer un gest de menyspreu amb la ma — Però, aquí… m’ajudaràs aquí. No en un altre lloc.
— Estàs en observació. I, si podem, intentarem recuperar—te.
Va semblar que pensava, o que assumia diferents versions del concepte observació, mentre sucava la pasta al got de llet amb cacau. Va fer unes quantes mossegades sense deixar de mirar el fons de la tassa. Era evident que no considerava adient fer preguntes al primer tipus que la venia a veure.
El doctor Montsià, intentant no exterioritzar preocupació, va començar a teixir el que hauria de ser una teranyina de complicitat. Si podia, clar.
— Cal que sàpigues que no estàs malalta.
— No? — Va parar de mastegar. El cop havia sortit molt be. Tenia tota la seva atenció.
— No. Diríem, per dir—ho d’alguna manera, que ets diferent.
— Soc diferent… —va repassar els seus pensaments— O potser, m’haveu fet diferent? Ahir, l’altre, em va explicar que soc un resultat de laboratori!
— Jo no ho qualificaria així. Sona massa artificial.
— Però, ho soc?
No tenia sortida. Ell mateix s’hi havia ficat. El pitjor que podia fer era escapçar definitivament qualsevol possibilitat de connexió. Si no se la guanyava ara, no tindria cap mes oportunitat.
— T’ho explicaré —no va ni voler pensar amb el coronel— En realitat no ho sabem.
— Què…?
— Sembla rar, ho entenc. Però es així.
— Però…?
— Espera, t’explicaré el que sabem. Calma`t…
Va fer un gest amb les mans, com d’aturar uns objectes que rodolessin per la taula, tot elaborant el mes tendre somriure que va poder.
Era obvi que no era suficient. L’Anna mirava tots els utensilis que tenia al seu abast avaluant quin podria ser el primer per a rebotre contra la paret.
Va quedar en un conat.
Amb un bon esforç de contenció per ambdues parts es va anar recuperant, lentament, una tensió ambiental més respirable.
Però, inevitablement, sentia aquells ulls, d’un gris clar insultant, clavats al fons del seus.
Es va remoure a la cadira i, com si ningú s’hagués alterat mai, va continuar.
— En un moment donat ens va arribar un embrió humà criogenitzat. Estava fecundat. Si, fecundat – va repetir—ho per a subratllar el fet— De entre totes les opcions teòriques que es tenien es va escollir la de descongelar—lo i implantar—lo en un úter. Crec, sincerament, que va ser una bona decisió un cop vist el que n’ha resultat. No et sembla?
Semblava que no li semblava res. Al menys, no va ser aquesta la seva reacció.
— I com us va arribar? D’on el vareu treure?
— Aquesta es la pregunta que hem esperat setze anys a fer—te.
8.- S’imposava un descans.
Havien de deixar que la ment de la noia anés catalogant i arxivant la informació. Tant sols així es podia mantenir la opció del diàleg. Qualsevol pressió hauria tancat definitivament la via oberta.
El coronel Pous, movent el cap en una afirmació reiterativa, va donar un parell de copets a l’espatlla del doctor.
— Ho has fet molt be. Veus com ets un professional?
No va respondre.
De sobte va tenir por de que li tremolés la veu.
Es va fregar el ulls, com a tota resposta.
— Em convindria sortir a fora a respirar.
— Doncs, sortim.
— Llàstima que no podem continuar les sessions al exterior.
— Tu ho has dit. No podem.
Es varen dirigir a l’ascensor.
Aquest va pujar amunt l’equivalent a unes cinc plantes.
Després dels controls varen sortir a l’exterior.
El doctor Montsià va inspirar, fins a adolorir el pulmons, l’aire fresc que venia directe del bosc proper.
9.- Era, ja, mitja tarda.
L’havien deixat que descansés tranquil·la.
Va semblar, inclús, que dormia una miqueta desprès de dinar. Al menys aquesta es la comunicació gestual que va decidir mostrar a les càmeres.
El que primer va dir el doctor Montsià tot just entrar, i abans de seure a la cadira, va ser demanar si podien continuar.
— No tenim cap pressa. Hem esperat molt de temps. Mes aviat, crec, que ets tu qui has de marcar el ritme. Et sembla?
— I tu d’on ets? Parles com els del Ebre.
— Si. M’he criat allà. Ets observadora.
— Et varen posar Cintu per que eres un noi. Si no t’haguessin dit Cinta.
— Segurament – va somriure obertament. El clima era molt positiu.
— I jo? Perquè em vareu posar Anna?
— No se. Qui sap si perquè començava amb A.
— Com els tornados tropicals…
El doctor va intuir que era un bon moment per a una rialla.
Va ser una bona idea.
Aquella noia era la cosa més cerebral, més analítica, més estable emocionalment i més endurida que havia tractat mai. I havia tractat a molta gent. Per tant, tots els recursos, per col·laterals que semblin, poden ser d’alta utilitat.
Ella acabava de descobrir uns seus orígens, pel cap baix, inquietants i, inexplicablement, s’entretenia amb una temàtica banal. Com de cortesia.
Seria una tècnica de caçadora? De fugitiva? S’estava tancant per el mètode de desviar el centre d’interès? No la podia deixar tant solta, tant mòbil, dialècticament.
Ara hagués anat molt be una maniobra de distensió, com es ara comentar alguna cosa del paisatge. Però allà, a sota terra, no hi havia paisatge.
No hi havia altra sortida, doncs, que recuperar el fil.
— Has tingut, alguna vegada, records incomprensibles?
— Què vols dir… d’una altra vida?
— Es igual, D’on siguin. De moment ho podríem deixar en incomprensibles. Algun record que no quadri amb la teva memòria, que no quadri amb el relat conscient de la teva vida, tal com l’has viscut.
— No
— Hauries de pensar—hi més.
— I, si fos el cas, per què t’ho hauria de dir?
— Per ajudar—te…
— No ho tinc tant clar. Mira, doctor, vols que et digui la meva opinió?
— Evident.
— Doncs penso que m’haveu mantingut viva justament perquè no sabeu. Que passarà quan ho sapigueu?
— Doncs…
— Què? No tenies prevista aquesta pregunta?
10.- Es va fer imprescindible empassar saliva
No. No esperava ni aquesta pregunta ni l’actitud que l’acompanyava.
Havia de recuperar el control.
Potser calia recuperar la excursió col·loquial que havia proposat ella.
— Jo també soc orfe, saps?
Va fer efecte. Realment era la darrera cosa que hagués esperat escoltar. Era la vella tècnica de prendre una joguina a un nen, sense fer—lo plorar: donar—li una altra més interessant. El doctor va pensar que l’Anna seria dura i cerebral, però era pràcticament una nena.
— Si. Soc carn d’orfenat…
— Abandonat? —una molt lleugera llumeta de consideració semblava voler aflorar.
— Tampoc ho se, exactament. Em varen trobar amb sis anys, despullat, sense saber parlar i sense memòria.
— Quin quadre!
— Surant al mar.
— Ostres!
De cop, l’Anna va reaccionar. Massa literari com per a ser veritat. Li havia preparat una trampa emocional. Va mirar al doctor. Probablement l’havia sub estimat. Inesperadament, va començar a caure—li més be.
— Bon intent – amb una punta d’admiració.
El doctor Montsià va somriure. Inexpressivament. Podia ser un somriure de reconeixement de l’admiració. Podia ser un somriure de dir encara no t’ho he explicat tot. Podia ser un amagatall gestual per quan no es sap com continuar. En fi, un somriure inexpressiu es sempre una enciclopèdia de potencials expressions.
En qualsevol cas, també podia ser un somriure de satisfacció per haver acorralat la presa al indret on pots jugar amb avantatge.
Era el moment d’aprofitar—se de les defenses baixes.
— Has tingut somnis estranys?
— Estranys? Què entens per estranys? Tots els somnis son sempre estranys.
— Tens raó. Els somnis son construccions mentals, fruit de combinacions aleatòries, però que utilitzen els materials disponibles. Les informacions reals emmagatzemades per els racons de la memòria. Malgrat que barrejades i distorsionades. Per tant, dintre la categoria d’estranys, em refereixo si has somniat amb dades o informacions que mai has detectat en els moments de consciència.
— Així de cop… no recordo res que m’hagués sobtat.
— Be. No estem en un interrogatori, ni ens cal adoptar un ritme de qüestionari. Pensa—hi amb calma i ja anirem parlant.
El doctor Montsià es va posar dret.
Anava a acomiadar—se, quan l’Anna va comentar:
— el que si que he tingut sempre es una obsessió per aprendre. Per estudiar, per llegir, per observar… com si tingués poc temps i molta feina a fer.
— Interessant…
Es va quedar dret, mirant—la.
Era la seva oportunitat? En tindria una altra de millor?
Era obvi que la noia estava en condicions favorables.
— T’agradaria accedir a una font de coneixements inusuals?
Va veure, satisfet, com posava uns ulls com unes taronges.
11.- Era vital preparar be el següent pas.
No per córrer molt s’arriba abans.
Li va venir al cap la imatge del conte de la lletera.
Però, també, aquesta imatge de rondalla li venia salpebrada per un anàlisi que sempre havia fet: el problema de la lletera va ser que es va entrebancar. No cap altre. Semblaria una apreciació innecessària, però no era així. En Cintu Montsià va saber veure molt aviat que el missatge moral explícit en la narració era tendenciós. La causa de l’entrebancada no era que la nena estigués planificant el seu futur, sinó que, mentre ho feia, no mirava al terra. Per tant, si vols que la llet sigui la pedra base d’una estratègia et cal tenir il·lusions, tenir capacitat de dibuixar camins. El problema no es construir futurs millors. La moral implícita en el conte, a l’abast solament de ments lúcides i obertes, era que, mentre planifiques, també et cal identificar els rocs i xaragalls que et pots anar trobant.
La cultura popular ho te sentenciat: Si t’entrebanques, i no caus, avances.
Estava estirat en un sofà, que li servia de llit d’emergència, i elucubrava amb els ulls tancats. Al igual que el poeta, era quan dormia que hi veia clar.
El va interrompre el coronel Pous.
— Aquesta nit he estat pensant amb la conversació d’ahir, amb l’Anna. Segons com, pinta molt be. Però…
— Exacte. La por de tot artista als segons previs a l’aixecada de teló. Es normal
— Així, què? Tirem pel dret?
— Crec que si.
El va mirar, retingudament nerviós, tancant els punys amb força.
— Has de consultar—ho? — oferint una sortida.
— No. — va serrar les dents— No podem perdre temps… Estem en el moment just de treure el plat a taula.
12.- Va estar apunt d’agafar—la per la ma.
L’Anna caminava entremig dels dos homes, per un passadís que no estava pensat per a encabir tres persones en filera, i el frec era inevitable.
Després d’esmorzar, li havien dit.
El doctor i el coronel, drets al voltant de la taula, van oficiar l’entrada en la nova fase.
— Anna. Anirem a un lloc on veuràs coses especials.
— Molt be. —animada i decidida.
— I per tant, son coses que cal mantenir protegides.
— Secretes?
— Com vulguis. En tot cas, has de saber que mai en podràs parlar. Es a dir…
El coronel va prendre el relleu.
— El que no s’atreveix a dir—te el doctor es que el concepte protegir implica, preceptivament, interceptar qualsevol fuita d’informació. I interceptar vol dir que podem fer qualsevol cosa que sigui necessària. D’acord?
La noia els va mirar, primer a l’un després a l’altre, respirant a fons.
Era evident que ho havia entès.
De fet estava més que decidida. Però va considerar oportú escenificar millor la seva posició, en consonància amb la gravetat de la situació. Res com una bona pausa.
— Tinc alguna altra opció?… — va sobre actuar una mica imitant el comportament que s’esperava d’una adolescent — …ja veig que he nascut justament per a fer això. Anem per feina, doncs.
I es va posar dempeus.
13.- Al obrir les llums.
Va aparèixer, darrera els vidres de seguretat, un habitacle immens. Com de cent metres quadrat de base i uns vuit d’alçada. Estava tot ell envoltat, a mitja alçada, per altells aïllats, i cuirassats amb cristall transparent, plens de terminals i instrumentació. Per entre els reflexes de les vidrieres s’intuïen persones amb bata blanca, atenent l’entramat d’aparells sota la seva responsabilitat.
En mig, presidint la gran sala central buida, un estrany artefacte.
Era, al primer cop de vista, una composició de tres figures geomètriques, unides per un mateix eix teòric.
A un extrem un cilindre. D’un metre de llarg i uns 40 centímetres de diàmetre.
Al mig, una esfera. Potser no arribaria a uns dos metres de diàmetre.
A l’altre extrem, un altre cilindre. Mes gros. Uns dos metres i mig de llargada per un metre i mig de diàmetre.
L’aparença era metàl·lica.
Però la superfície exterior estava eriçada de connexions. Algunes semblaven transportar fluids, altres transmetien senyals d’informació. Algunes arribaven fins a una munió d’instrumental perifèric, altres estaven tallades sense destí.
A la segona observació apareixia un element que no es detectava a primera vista. Tota la longitud del conjunt estava dibuixada per el que podria ser una soldadura mal feta. Com si en algun moment haguessin fet un tall per a obrir—ho i, després, no tinguessin la tecnologia per a tornar—ho a soldar be.
L’Anna va estar molta estona mirant l’aparell, pràcticament enganxada al vidre. El coronel i el doctor utilitzaren la mateixa estona per mirar—la ella.
No va passar res, al menys en uns bons vint minuts.
Finalment, ella ho va dir.
— Què es això?
Semblava una pregunta senzilla.
Per tota resposta, el coronel Pous va indicar una pantalla.
Un tècnic va posar en marxa la visualització.
Les primeres imatges eren les d’una excavació circular, d’uns vint metres de diàmetre, feta amb les clàssiques tuneladores de primers de segle. El sostre i les parets de roca vista, apuntalades per encofrats provisionals.
En un moment donat, els focus de la filmadora es varen aturar en el que podria semblar un vehicle estavellat contra un mur. Una esfereïdora barreja de metall i roca. Com si, per la força del impacte, s’hagués mig incrustat dintre la muntanya.
La filmadora es va anar acostant al detall.
Però no. La massa de metall no estava incrustada.
La sensació òptica es que la roca havia crescut al seu voltant. Filtracions d’aigua amb sals calcaries havia anat reomplint buits, abraçant l’acer, digerint—lo. Era evident, que l’artefacte havia arribat abans que la muntanya.
La imatge, sense pausa, ensenyava el que hauria de ser el interior de la massa metàl·lica. Fent de gran eix en mig de multitud de complicades instal·lacions, com si fos el cor viu de la crisàlide, es podia detectar una part del objecte que tenien a l’habitació.
Es va aturar la projecció.
El coronel es va escurar el coll.
— Doncs aquí tenim el tema. — va fer una pausa per seure en una butaca informal i va fer senyal que la noia fes el mateix en una altre que estava a disposició— Va ser al perforar el túnel de Perves. Estava allà. Dintre la muntanya. En el que seria la base d’una cubeta de la era glacial – va imaginar la pregunta d’una persona que feia poc ho havia estudiat— Si. Un bon grapat de milers d’anys.
El silenci, i un estranya sensació de respiració continguda, era tota la reacció que va poder copsar. Va continuar.
— Encara està allà. No es va poder treure de cap manera. Es va haver de desviar el túnel. Quin remei. Però es va poder estudiar en el mateix lloc. Crec que mai he passat tant de fred.
— Era…? — al final l’Anna va concedir la verbalització que s’esperava d’ella.
— Si, es —va subratllar el present del verb— un objecte no humà. Al menys, no pot haver estat construït per la humanitat tal i com la coneixem. D’on ha vingut, si ha vingut d’algun lloc? No ho sabem. El fet rellevant es que, en el seu interior, hi transportava aquesta càpsula que veus aquí. La transportava i l’alimentava.
Va esperar un instant per si es produïa alguna reacció.
Continuava el silenci expectant.
— La nau transportadora, l’anomenarem així, consta clarament de quatre grups diferenciats d’aparells tecnològics. Molt interessants. Un d’ells es el dissenyat per a la navegació. Fins on hem pogut descobrir, creiem que era capaç de detectar aigua i oxigen a molts anys llum de distància. Un altre grup era el de producció d’energia. Podia aprofitar la excedència energètica resultant de fer reaccionar matèria amb antimatèria. Delicat i perillós, però possible. I sobretot, recarregable infinitament mentre viatjava per el univers. Per qualsevol univers. Milers i milers d’anys. El tercer grup era el de producció d’aliments. Era capaç de sintetitzar proteïnes a partir de components primigenis que trobaria en el lloc on decidís aterrar. Hidrogen, carboni, oxigen… en fi, materials molt abundants.
Va mirar al doctor, tot afirmant pensativament amb tot el cap.
— Sí. Molt enginyós. I, científicament, d’una altíssima importància.
— Es evident – el doctor obligat a dir alguna cosa.
— I el quart? — L’Anna que no perdia el fil i s’havia quedat a mitges.
— Si, el quart element —va pensar una mica— Doncs, senzillament, no ho sabem.
El coronel es va quedar amb un estúpid somriure congelat.
El doctor Montsià va entendre que havia de fer el relleu.
— Aquesta peça que veus aquí, Anna, es el més semblant que podem imaginar a una mare artificial. Si es pot dir així.
— O sigui… —no estava segura de si havia de dir—ho.
— Veus el cilindre petit?
— Si.
— Allà es va trobar l’embrió criogenitzat.
— O sigui, Jo. —potser ho havia dit amb una lleugera emoció?
— Be, si. D’alguna manera, si. Però no es del tot exacte. Tu ets molt més que un embrió fecundat. Tu has nascut de mare natural. Òbviament humana. Per tant, no sabem quina part teva es, diguem—ho, original i quina part es del material receptor.
Va fer una ganyota. No sabem si perquè no li va agradar la poc respectuosa definició de la mare que la va parir, o perquè començava a sentir una mica de mal cos.
— Estem bastant segurs que la esfera central es l’espai per a la gestació. O com sigui que definim aquesta fase. I la incògnita es saber quina funció tindria el cilindre gros. Deduïm que pot ser una cambra de creixement.
Estaven tots una mica espantats del que estaven fent. No estava gens clar quina podia ser la reacció i l’actitud de l’Anna. Els tres sabien, inclòs ella, que havien travessat una línea de no retorn. Era evident que aquesta gent no la deixaria marxar tranquil·lament després de saber el que sabia. No. No havia marxa enrere.
La única sortida, si n’hi havia, era continuar endavant.
— Vull veure la màquina per dintre.
14.- Era fosc.
Vista de prop, a peu dret i des de dintre un vestit blanc d’aïllament, el interior del cilindre gros es mostrava molt fosc.
Havien obert, en mig d’un estrident soroll de gas comprimit, la portella que tancava el cilindre per l’extrem lliure. Amb prou feina es podia entreveure una plataforma ergonòmica, capaç de contenir un cos humà estirat, enfilada en un seguit d’anelles que la circumdaven.
Per l’auricular l’hi arribava la veu del coronel Pous.
— Aquestes anelles que veus deurien ser el suport per a les eines que haurien de cuidar del cos. Hem vist que algunes son per contenir instruments especialitzats en alimentació intravenosa. Altres son ultrasons, o similar, per a tonificar la musculatura i la correcta calcificació òssea. A l’alçada del que seria el lloc del cap hi tenim una complexa combinació de projectors d’ones electromagnètiques.
L’Anna no parava de mirar.
Què deuria pensar? Recordaria alguna cosa? Tindria alguna variant del seu genoma capaç d’interpretar tot allò?. En tot cas, no exterioritzava cap senyal.
La seva serenitat hagués fet por a qualsevol persona que no estigués entrenada per a situacions inversemblants. Per sort, tots els presents eren experts en sistematitzar informació impossible. Havien estat masses anys esperant aquest moment com per ara malmetre la oportunitat amb maleïdes pèrdues d’eficiència.
La veu del coronel continuava recitant la descripció funcional del que ella tenia al davant.
— La conclusió més acceptable es que aquestes anelles, les de la zona del cap, son les especialitzades en la formació intel·lectual del nou ésser.
La impressió es que, arribats a aquest punt, el coronel semblava esperar algun comentari.
L’Anna continuava callada.
El doctor Montsià, com ja havia fet les altres ocasions, va entendre que era el moment per el seu intent.
— Be, Anna. Estic convençut que ja tens confeccionat un bon mapa de la situació. Cert?
Va mantenir el silenci, però va girar la mirada cap a l’altell des D’on parlava el doctor. Va fer que si amb el cap.
— Doncs, mira. Anem directes a la qüestió. Tant sols sabrem què passa, o què podria passar, si et poses a dintre i posem en marxa el sistema. Vols fer—ho?
— Clar.
15.- Setanta vuit hores després.
Mes de tres dies, amb les seves nits, va ser el temps que l’Anna va estar, inconscient, dintre el cilindre de creixement.
No hi va entrar immediatament. Primer, el doctor va insistir molt, era imprescindible una fase preparatòria. Una dieta hiperglucèmica, una neteja i passivació intestinal, una activació del màxim de superfície alveolar útil, una repassada al sistema renal de filtratge, confirmació de la bona salut cardíaca… en fi, tot el programa complert de preparació d’un cosmonauta.
Tant sols hi faltava treballar la ment.
Al cap de cinc minuts de parlar, el doctor Montsià va concloure que aquella noia estava millor dotada que ningú per a afrontar el pas que havia decidit. En un moment donat, va ser ella la que va haver de relaxar al doctor.
No volien arriscar el tresor que representava l’Anna i, amb una certa contrarietat d’ella, varen pactar que la mantindrien en el coma induït no més de tres dies.
Les simulacions de comportament que tenien del equip perifèric del cilindre, els hi feia deduir que tota la etapa de creixement s’havia de fer mantenint el cos amb les mínimes constants vitals, i amb la mínima demanda energètica.
La varen endollar a la respiració assistida, al goteró de sèrum i a tots els sensors inimaginables per a controlar contínuament tots els ritmes elèctrics i magnètics dels sistemes vitals de la noia. El moment, per fi, havia arribat.
— Bon viatge. — va desitjar el doctor.
— Torna amb moltes explicacions – el coronel sense poder evitar el pragmatisme.
L’Anna, de natural poc parladora, va obsequiar—los amb un inèdit somriure.
Era evident que s’incorporava al experiment com si, per fi, hagués descobert el sentit de la seva vida.
Algú, fa molts milers d’anys, la va enviar lluny de casa seva. Segurament amb una missió que, per algun accident imprevist, va quedar estroncada. Quin seria el missatge que li varen donar? Que s’esperava d’ella? Seria a temps de continuar la tasca? Totes les preguntes tenien la resposta allà dintre.
Estava, doncs, irreversiblement predestinada a entrar—hi.
I a escoltar atentament.
Varen passar més de tres dies, amb les seves nits.
A fora, en una impossible vigília, tot l’equip malvivia en un estat d’inquietud i neguit. Era difícil el frec calmat entre persones, i entre aquestes i el temps. L’antídot era no parlar gens i dormir molt. I concentrar—se en la delicada tasca de fer el seguiment de l’estat de la noia.
Per fi va ser l’hora.
El protocol de recuperació es va complir estrictament, amb tota la cura derivada de portar entre mans un valor transcendent i sobrenatural. Tenien entre mans la cosa més semblant a una finestra que s’obria al jardí dels misteris i de les preguntes més antigues.
Tot l’equip, amb la màxima concentració dels sentits i intuïcions, va maniobrar la tecnologia per a fer tornar el cos i ment de l’Anna en condicions.
Finalment, es va obrir la portella.
16.- Una explosió de llum li va travessar les parpelles.
Inconscientment, com a defensa primària, va tancar amb força les parpelles contra els ulls. La reacció automàtica, ancestral, contra un excés de llum.
També va fer un crit. Era l’expulsió del buit pulmonar forçada per l’entrada d’aire fresc i net.
Certament, el cos va interpretar que tornava a néixer.
La varen deixar una bona estona per a que gestionés be el ritme cardíac, i per a que superés la sensació d’immobilitat forçada.
De mica en mica, es va anar reconeixent.
El doctor i el coronel, enfundats en el impermeable blanc anticontaminació, estaven en format de guardià als seus dos costats. Mirant—la. Animant—la.
Tant punt la varen veure obrir els ulls, el doctor Montsià va esclatar.
— Benvinguda!
Va rebre una mirada d’ella, mixta d’agraïment i preocupació.
Però no va dir res.
El coronel va exterioritzar una incerta intenció d’anar per feina.
El doctor, malgrat comprendre el nerviosisme reprimit masses dies, va encetar el comandament del procediment. I aquest seria, com havia de ser, un procediment gradual i no agressiu.
— Anem, Anna. Primer higiene i alimentació. — va mirar al coronel.
17.- Dormia molt relaxada.
En la primera alimentació, suau i controlada, hi varen afegir un sedant. L’Anna, per tant, dormia amb una expressió de pau i tranquil·litat.
No va ser gaire estona.
Inesperadament, va obrir el ulls i es va incorporar. En un moviment ràpid. Com si de cop hagués recordat que tenia molta feina per fer.
El doctor Montsià, que no havia deixat de mirar—la a la pantalla, es va posar dret d’un salt i corrents va dirigir—se cap a l’habitació de la noia. No li va dir res en els primers segons. Va deixar que ella descodifiqués sense pressió la seva presència, diluint el risc de que fos interpretada com una intrusió . Ni tant sols després de la pausa inicial va exagerar el gest ni va esforçar la veu.
— Hola — amb un suau murmuri.
— Hola – imitant el to de discreció.
— Tot be?
No va contestar.
Es va fregar els ulls, en una mena de ritual de descongestió emocional.
Es va asseure en la plataforma elevada que li feia de llit.
Es va mirar, encuriosida, aquella funda blanca, elàstica, que la vestia de cap a peus. Sense fer—li de sac esllenegat i sense cenyir—la excessivament. Còmoda i pràctica.
Va mirar la càmera. Sabia que l’estarien analitzant.
18.- S’imposava una conversació professional.
Havia tret el cap per un forat i havia d’explicar què havia vist. Aquests eren els tractes.
— Podem parlar? —era el doctor, sense deixar un to considerat.
— Clar.
— I doncs?
— Em caldria tota una vida per a ordenar tot el que he vist.
— Interessant?
— Si.
— Vols que en parlem en un altre moment?
— No. Podem parlar ara.
— Com vulguis. Ja saps que estem gravant…
Va assentir amb el cap.
Es va repenjar a la paret, agafant—se les cames amb els braços. Va repenjar la barbeta als genolls. Una nítida transmissió de tendresa.
Li va mirar, descaradament, el fons del ulls.
El doctor va intentar un primer desbloqueig.
— Potser ha passat massa temps des de que… et varen enviar.
— No es rellevant. Ningú espera cap resposta.
— …
— Quan ens varen enviar, els meus, ja estaven al final de la seva evolució.
— Us varen?
— Sí. Jo formaria part d’una exhaustiva escampada sideral d’embrions fecundats. Haveu encertat molt en les vostres deduccions. Les transportadores podien estar viatjant gairebé sense límit de temps. Buscant per tots els racons planetes com el meu, com el vostre, susceptibles de reproduir la vida com la coneixem.
— Què vol dir el final de l’evolució?.
— No t’ho sabria explicar. Però en cap moment se’m ha presentat com a una desgràcia, com a un fet terrible.
— Un conformisme intel·lectual?
— No se. La oruga quan es transforma en crisàlide li deu semblar la cosa més normal de la seva existència. I la papallona, quan reparteix noves propostes de noves generacions i després es mor? Pateix? Té neguits transcendentalistes?
— No crec. Però, no ens pots comparar…
— Es una manera de parlar. De fet, les persones individualment saben que un dia es moriran. Imagina’t que aquesta claredat de futur la tinguessin les humanitats, com a persones col·lectives. Els meus sabien que això ha vingut passant des de sempre.
— Des del principi dels temps…
— Una i altra vegada. En una cadena de relleus…
El doctor Montsià, curiosament, més que sorpresa va exterioritzar un dubte.
— Sabrem actuar correctament, nosaltres, quan sigui el moment?
— Clar.
19.— Hi havien mes silencis que paraules.
Estaven, el doctor i el coronel, oficiant un exercici col·loquial d’alternança entre la introspecció i la verbalització. No era necessàriament una conversació, ni tampoc dos monòlegs inconnexes. Era una reunió amb quatre subjectes. Entre dos individus i entre ells i les seves dues ments.
— Es inquietant.
Silenci compartit.
— Ens caldran, encara, moltes sessions. Estic segur que els paquets d’informació tenen molt de suc disponible.
Mes silenci.
— Caldrà informar…
— Jo esperaria. Sento una estranya premonició de que això es pot frivolitzar.
— Es possible.
Retorn al silenci.
Aquesta vegada, una mica més llarg.
— Si anem molt ràpid, podem cremar la noia. Si ens entretenim, pot començar el procés de descomposició. Ja saps. El sistema s’autodegrada cada vegada que detecta que ha finalitzat una fase. Com la transportadora. En disset anys ja gairebé s’ha dissolt en la roca.
— Proposo explicar—li a ella. Tant sols així entendrà la pressa.
— Potser si.
— Quantes naus com aquesta hauran arribat a la terra?
— Es impossible de saber—ho. En tot cas, el que es evident es que fa molts milers d’anys que venen.
— O qui sap si van venir totes, mes o menys, de cop. I aquesta es va quedar aturada, per alguna raó.
— No ho podrem saber. No queden residus…
Estaven ja predisposats a tornar—se a refugiar en el silenci, quan per la pantalla de vigilància va sonar la veu de l’Anna.
— Vull sortir. A fora.
Ara el silenci no va ser terapèutic, sinó que va ser de sorpresa.
— Ja pots imaginar—te que no pot ser…
— Per què? Teniu por que m’escapi?
— No es això…
— No patiu. Estic més interessada que vosaltres a seguir les sessions.
Es varen mirar. De fet, la proposta era molt sensata. El doctor, aixecant—se, va mig dir alguna cosa referent a que ell ja l’acompanyaria.
La va passar a recollir a la seva cambra.
No es varen dir res, ni a l’ascensor, ni a la cambra de sortida vigilada, ni tant sols quan ja eren fora. Vora el bosc, a plena nit.
Durant uns moments, tots dos, varen alçar la mirada. Per veure els estels al firmament. Per intentar veure a través de la foscor interestel·lar.
El gran cabàs de totes les preguntes i totes les respostes.
L’Anna va iniciar un lent i pensatiu passeig.
El doctor la va seguir. Per seguretat i per solidaritat.
— O sigui que era veritat. —va dir ella.
— El què?
— La novel·lesca història de la teva aparició al mon.
— Per què ho dius?
— Explica’m millor els detalls.
La va mirar fixament, per entre la poca llum.
Era inútil intentar obtenir informació gestual.
Doncs, li explicaria. Quin problema hi pot haver?
— A finals del segle passat hi va haver un accident d’un camió que transportava material inflamable. Es va endur tot un càmping que estava vora el mar. Una quantitat infernal de morts. Famílies senceres. Al cap d’uns dies em varen trobar en una platja. Es va donar per bo que era un supervivent. No parlava i no recordava res. Era la conseqüència del xoc, explicaven. No em varen poder adossar a cap família. De fet, ningú em va reclamar. He estat criat per les autoritats, amb l’ajut de famílies voluntàries d’acollida. Per sort, els estudis em varen anar be. I aquí estic.
— I amb afany d’aprendre…
— Es cert. Estic en aquest programa motivat per la meva malsana obsessió de saber.
— Allà dintre la màquina he aprés una cosa que et volia dir a tu sol. Per això he volgut sortir. Aquí no ens graven.
— Ah si?…
— L’aparell m’ha ensenyat a distingir els meus.
— …
— Sí. Es probable que fos, inicialment, per a l’aparellament. Escampar al màxim la llavor, abans de que la inevitable dilució amb el material humà pre existent posés en risc la força de la mutació en marxa.
El doctor Montsià va començar a tremolar.
Ella el va mirar, per primer cop a la seva vida, amb una gran tendresa.
— Hola company, ja no estem sols.
I el va abraçar.
F I
© 2012 Arcadi per el relat
© 2012 Jordi Gort per les il·lustracions
Sobre l’Arcadi
«Obrer industrial des dels catorze anys, compagino la feina laboral amb la feina d’estudiar. Als vint-i-cinc anys, ja enginyer tècnic industrial, començo el que seria la meva tasca més habitual: la direcció d’empreses. Més de vint anys gestionant empreses cooperatives i els darrers quinze en la direcció de projectes empresarials de capital públic. Sempre he pogut dedicar els meus coneixements professionals, i les meves habilitats de gestor, al benefici dels treballadors, primer, i a l’interès col·lectiu, després.
Com a efecte col·lateral de les meves responsabilitats, sempre he escrit cosetes: Plans de viabilitat empresarial, memòries tècniques per a inversions i expansions, informes per els consells d’administració… i, en el camp més teòric de l’assaig, he escrit articles, documents de reflexió, ponències, continguts formatius i llibres de pensament.
Totes aquestes activitats, tant les operatives com les intel·lectuals, han exigit una bona dosi d’exactitud i racionalitat. Amb el anys, aquest comportament va conformant la pròpia manera de ser. Fins el punt que, probablement, hagi incidit excessivament en la capacitat natural de relació amb l’entorn, dificultant la lliure expressió de sensacions i sentiments.
En un moment de fortuna, em vaig adonar d’aquesta deriva. Calia una autodefensa. Necessitava crear un desdoblament mental, malgrat que controlat, que em permetés desfermar la imaginació, sense la por a les conseqüències, i poder generar impunement verdaders paquets de pensaments inversemblants. Donar sortida a la creativitat, sense limitacions.
I, així, vaig començar a escriure narracions que podrien ser de ciència ficció.
No tinc clar si el que faig te valor literari ni si es correspon als paràmetres habituals de cap gènere específic. M’agradaria, en tot cas, que les meves narracions fossin capaces d’entretenir al lector i, millor, si aconsegueixen inquietar-lo.
Malgrat tot, ja han obtingut un objectiu: l’altre usuari de la ment compartida viu més relaxat.»
Sobre Jordi Gort
Vaig tenir bastanta activitat creativa durant la década del 80, col.laborant assiduament al fanzine lleidatà “ CALLEJÔN” -La revista sin salida-, també realitzant durant un cert temps il.lustracions per la secció d’esoterisme dels suplement d’un dels diaris de la meva ciutat, concretament de LA MANYANA, on vaig publicar il.lustracions per l’horòscop, horòscop xinès, tarot, I Ching…etc. També vaig fer una portada i d’altres dibuixos per la revista de l‘Ateneu Popular de Ponent “RESSÓ DE PONENT” , així com d’altres per un còmic editat en català pel mateix Ateneu que portava per títol “PAPER DE MIRAR”, del que només va veure la llum un número. Vaig realizar cartells de diverses activitats culturals de l’època, així com il.lustracions pel llibre “ELS JOVES A LA LLEIDA DELS 80” editat pel departament de joventut i esplai de La Paeria. També vaig treballar pel diari gratuït CLAXON il.lustrant contes i articles de l’escritor lleidatà J.M. Rexach. Recordo també una exposició col.lectiva a la sala Nausica del Ateneu Popular de Ponent juntament amb els altres col.laboradors del fanzín “CALLEJÓN”. Més endavant també vaig col.laborar amb l’altre diari lleidatà, EL SEGRE, il.lustrant una serie de relats de caire estiuenc, així com amb la revista de música jazz JAZZOOLOGY, en la que vaig publicar una sèrie de dibuixos inspirats en la música. També es meva l’il.lustració de la portada del popular disc LLEIDA CARRINCLONA, amb cançons d’el Parrano, Marqués de Pota i d’en Beethoven.
Durant bastant temps vaig abandonar la creació artística de cara a la galería fins que fa uns quatre anys vaig emprendre l’autoedició de fanzíns personals, dels que ja porto publicats 9 títols, i estic treballant en el nº 10…
Des de fa poc he exposat en tres locals de renom de la meva ciutat les il.lustracions que estic preparant pel llibre que portarà el títol, si tot va bé, de “MANUAL DE SUPERVIVÈNCIA ESTEL.LAR” On es relaten les peripècies del Estol Explorador, cos de la flota terrestre encarregat d’estudiar, clasificar i divulgar les diferents descobertes en el camp de l’exobiologia, pels voltants del segle XXVI.
Nota de IGE: Jordi Gort va morir subtadament el 2013 a Lleida.
BEM on Line 